TorredembarraWeb.info / El racó d'en Jordi / Política Municipal de Torredembarra 
Formació de la Torredembarra "turística".
Torredembarra
era una vila tranquil·la, que vivia de quatre indústries i de
l'agricultura. Oli, vi, codonys i garrofes eren productes típics
que es comercialitzaven a través de les Cooperatives de la
comarca, junt amb avellanes, ametlles i altres fruits. Quelcom de
pesca era canalitzada per la llotja local pel consum propi i pels
pobles de l'interior.
Cap els anys
seixanta, quan els càmpings de la Costa Brava ja eren abarrotats
d'estrangers i resultaven cars per la gent amb un pressupost
modest, les agencies de viatges van promocionar al centre
d'Europa els càmpings de la zona de Tarragona i els primers
visitants no es van fer esperar. L'oferta de les netes i
tranquil·les ( i econòmiques ) platges de la Costa Daurada va ser
ben rebuda en aquell moment i va constituir una bona oferta al
exterior, on les monedes eren més fortes que la pesseta i els hi
resultava un canvi molt favorable. Aquests visitants europeus
d'estiu, generalment joves, que venien en tren amb la seva
motxilla, van començar a transformar el fins aleshores tranquil
esperit de la vila i dels voltants, i van provocar l'obertura de
nous locals de restauració i de venda dels productes que
consumien, com eren els hortícoles, els avirams, el vi i la
cervesa. La porta del turisme s'havia obert a Torredembarra.
Als anys
setanta, una vegada tots els barcelonins tenien ja el seu cotxet,
quan els pobles de la costa sud de la gran ciutat (
Castelldefels, Cubelles, Calafell, i Coma-rruga ) quedaven
saturats els estius i caps de setmana i quan el viatge de
Barcelona a Torredembarra es podia fer amb una mica més de una
hora, degut a la nova l'autopista i a que la carretera general es
va tornar més fluida, va començar la invasió de metropolitans a
la vila. Els promotors immobiliaris van fer la seva aparició i
la demanda d'apartaments i de residències d'estiu es va disparar. Va
ser l'inici de la configuració definitiva de Torredembarra com
poble d'estiueig. Els terrenys ven situats, on només hi havia el
petit hort, van ser els primers en convertir-se en edificis de
quatre o sis habitatges, senzills i econòmics. També va
passar-se a la restauració de velles cases que no es feien
servir, que remodelades, es convertien amb la segona residència
de barcelonins. Aquest increment dels visitants de temporada va
accentuar el problema de la falta d'aigua potable, que ja
s'arrossegava des de feia temps. Aquesta mancança es va superar,
primer connectant amb la xarxa de l'interior i després amb la de
Tarragona-Ebre, i aleshores ja no va haver-hi impediment perquè
la construcció passés a ser la primera indústria de la vila amb
el beneplàcit de l'Ajuntament, que res va fer per mantenir un
pla d'urbanisme coherent i un respecte al mig ambient.
A partir
dels anys vuitanta, la proliferació i rapidesa de les
construccions en els llocs més favorables, com per exemple a les
proximitats de la platja o a les petites altures del terreny que
permetien unes vistes més amples als habitatges, va fer que els
plans urbanístics fossin a remolc i les infraestructures
viàries quedessin atraçades. El domini en el Consistori local
de terratinents-promotors-constructors va fer que la vila
apostés per la conversió del paisatge en un conglomerat
discriminat de ciment i asfalt, amb l'excusa de fer el poble més
gran. La construcció del port esportiu i la seva ampliació, va
menjar-se part del roquer i de la roca foradada que era un
emblema del litoral local. La única natura que es pot apreciar
ara és la platja.