TorredembarraWeb.info /El racó d'en Jordi / Els meus escrits       

  La casa vermella.

     Les cases de primera línia de la platja del barri Marítim de Baix a Mar són de colors clars, com beixos, grocs, salmons pàl·lids, etc. Però l'edifici que es va aixecar l'any passat on estava Cal Noi és de color vermell fort, i destaca sobre els demés habitatges, trencant l'harmonia del panorama.
     Aquest edifici ja ha tingut des del seu inici controvèrsies variades entre constructor i Ajuntament, i amb el seu color exterior provocador torna a faltar a les normes essencials de respecte amb el paisatge i per tant, amb la ciutadania. I aquí no valen qualificatius, com modernista o original. Està dins de un lloc emblemàtic per Torredembarra, com és el passeig de la platja de Baix a Mar i es tenia que integrar al nucli urbà, no trencar-lo. El únic nom que se li pot donar a la idea de pintar de vermell la casa, es "cacicada". O sigui, jo pinto del color que més m'interessa i els demés que es fotin. Jo destaco la meva edificació de les demés perquè la meva lluirà "millor". Jo dono als compradors la possibilitat de dir que viuen en un edifici singular, la "casa vermella", i així la revaloro. Es així de senzill i de patètic.
     L'Ajuntament tindria que (poder) obligar als constructors a acabar les seves edificacions amb un exterior lligat al contorn on s'ubiquen. No parlo de les cases que es fan aïllades, en barris nous, que crean una nova identitat. Em refereixo a les noves construccions que s'han fet a cascs antics. Veien-les, s'arriba a la conclusió que la Casa Gran no s'ha preocupat en molt casos de mantenir una mica de lligam entre les noves cases i el seu entorn.

El "desviament" urbanístic més important a La Torre és l'edifici de deu plantes que hi ha entre el Passeig de la Sort i el carrer Antoni Roig, en el carrer Escaletes. Altres edificacions "modernes" de la zona mantenen un cert equilibri, però aquesta gran mola blanca d'apartaments emergeix, sense lligam, per sobre del panorama més o menys consolidat del nucli vell. Fa mal als ulls quan es mira el poble des de lluny, ja entrant des d'Altafulla, o des d'Els Munts.

Altres "excessos" van venir dins de l'etapa d'eufòria viscuda amb la implantació de la moda de la segona residencia dels barcelonins a les platges, en que es va consentir que en els terrenys lliures de primera línia de mar, al voltant de la platja de la Paella i a segona del barri Marítim, es desenvolupessin una sèrie d'edificacions a gran altura, seguin, segurament, el boom urbà-turístic de Benidorm. Clarament, l'Ajuntament va apostar per la quantitat i la massificació, oblidant-se de la qualitat i del bon gust.

També hi han altres mostres de "llicències-feu el que vulgueu" en altres llocs. Per exemple, en el carrer Antoni Roig, que té el carisma de conservar la línia pobletana de segles passats, o sigui amb cases llises i balconades de ferro. Però al número 77 d'aquest carrer es va reformar una casa i se li va donar permís per menjar-se, amb galeries exteriors cobertes, no gaire més de mig metro de espai per sobre del carrer, el suficient per trencar tota la línia estètica de les façanes que es mantenien dins de la bella i vella arquitectura del lloc.

En el mateix carrer Antoni Roig, en el xamfrà amb el carrer Gibert hi ha el edifici de una caixa que també amb balconades cobertes es dona de bufetades amb el nucli on està ubicat. No es tractava o es tracta de conservar pedra a pedra un nucli històric, perquè ja està molt malmès, però sí es pot tenir certa cura en limitar l'impacte visual de conjunt.

En canvi, en altres llocs, s'ha construït amb molt de respecte als voltants i a l'ambient, com per exemple, les edificacions de la part alta d'el racó de l'Art, als Munts. El que fa pensar que s'ha tingut diferents criteris urbanístics, i que les normes s'han perdut en algunes ocasions. Està molt bé que vulguem ser una ciutat, però es té que respectar l'aspecte "poble" en els nuclis que encara el puguin conservar. És un valor irrecuperable.