9Fraga

Afiliat de molt jove a la Falange Española de las JONS, als 27 anys, mentre Espanya sortia de la postguerra, va iniciar la seva trajectòria política al servei de Franco el 1949, quan va ser nomenat secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica. El nen ploraner que va ser de bebè, que va emigrar amb els seus pares a Cuba, on va viure dels 2 als 4 anys, va fer aviat carrera en la dictadura. Conseller nacional del Movimiento, se'l va conèixer com el nen prodigi del règim. El dictador el va nomenar el 1962 ministre d'Informació i Turisme, càrrec que va ocupar fins al 1969.
Sota el seu mandat, va impulsar la llei de premsa i impremta (1966) que va suprimir la censura prèvia. Són els anys del desarrollismo , de l'S pain is different , quan el turisme es va convertir en la primera indústria del país. Fraga va construir una xarxa d'hotels públics: els paradors nacionals.
D'aquesta època, el 1966, va ser el cèlebre bany a la platja de Palomares (Almeria), on un B-52 nord-americà havia perdut quatre bombes d'hidrogen. Quan era ministre, es va referir al comunista Julián Grimau, condemnat a mort, com a « caballerete ». Mai va reconèixer cap obligació de retractar-se per la seva participació en el franquisme, escudant-se que no va participar en la guerra civil, que no va ajudar a fundar el règim i que, quan s'hi va incorporar, va defensar l'aperturisme.
Va estrenar la dècada dels anys 70 com a ambaixador d'Espanya al Regne Unit. En l'últim Govern de la dictadura i el primer de la Monarquia, presidit per Arias Navarro, va ocupar els càrrecs de vicepresident per a assumptes d'Interior i de ministre de la Governació, des d'on va impulsar la legalització d'associacions i partits polítics.
Una vaga a Vitòria el 1976 es va saldar amb cinc morts. Quan va ser increpat pels manifestants, va replicar amb una de les seves frases lapidàries, tan cèlebre com desafortunada: "La calle es mía". Mentre participava en la ponència que va redactar la Constitució, va començar a moure els fils per fundar i refundar Aliança Popular.
Després de diversos fracassos, va deixar el partit en mans d'Antonio Hernández Mancha i va assegurar que el futur de la dreta el marcarien «Déu i el poble espanyol». El gener del 1989, va tornar a ser elegit president del rebatejat Partit Popular, càrrec que mesos després ocuparia José María Aznar. Llavors, es va refugiar a la seva Galícia natal, entrant el 1990 a la presidència de la Xunta, càrrec que va revalidar fins a quatre vegades, i sempre amb majoria absoluta. Per als seus detractors, la clau va ser l'enfortiment de les xarxes de poder provincial en què descansa el tradicional caciquisme gallec. Els seus partidaris, en canvi, van subratllar l'accent galleguista que va imprimir a la seva política. I és que aquell jove militant de la Falange es va mostrar, en democràcia, un autonomista, que es va arribar a definir com «de centre reformista, com Barack Obama».
Una operació d'hèrnia discal a començament del 2001 va fer córrer els primers rumors sobre el seu estat de salut. Però es va sobreposar amb la seva quarta majoria absoluta, a l'octubre. Just després d'enfonsar-se el Prestige, va assegurar: «Ja ha passat el perill més greu» (15-11-2002). El cert és que el pitjor encara havia d'arribar, en tots els sentits per a Fraga. La gestió de la marea negra va fer perdre la majoria absoluta a Fraga, que es va presentar per cinquena vegada el 2005, facilitant el retorn a la Xunta del bipartit PSOE-BNG. El seu retir espiritual va ser en el Senat.
De fortes conviccions religioses, inculcades per la seva mare (que l'obligava a resar cada dia el rosari), va deixar sempre en mans de Déu la seva salut, que es va demostrar de ferro. Va superar una hèrnia discal i una altra inguinal, vivia amb marcapassos i va patir més d'un defalliment en públic. La seva vehemència gairebé autoritària, o potser el seu subconscient, el va fer acumular un nodrit elenc de frases i teories controvertides.
En ple fragor del GAL, Don Manuel va exclamar: «No és terrorisme d'Estat combatre el terrorisme, fins i tot si es fa il·legalment». També d'aquesta època és la seva declaració contra les crítiques de la diputada socialista Clementina Díez: «L'únic que va exhibir aquesta senyora va ser el seu escot». Més tard, va lliscar per terrenys més pantanosos: «Jo dic veritats sense condó i penso morir-me sense posar-me'n un».
Va morir diumenge 15 gener 2012, a la nit, al seu domicili de Madrid, als 89 anys, d'una aturada cardíaca. La capella ardent s'ha instal·lat al seu domicili madrileny i per desig de la família només hi assistiran els més íntims. Tal com va demanar, serà enterrat a la localitat corunyesa de Perbes.

Fraga va néixer a Villalba, a la província de Lugo, el 23 de novembre del 1922. El jove Manuel era aplicat i precoç en tot: als 4 anys parlava francès (la seva mare, María Iribarne Duboix, era basca francòfona) i castellà, als 15 anys pertanyia a la Falange, als 23 ja era doctor en dret i lletrat de les Corts per oposició. Un any després va obtenir el número 1 a l'Escola Diplomàtica, als 26 va guanyar la càtedra de dret polític a la Universitat de València i als 30 va obtenir la de Madrid.

El seu pare, Manuel Fraga Bello, havia exercit d'alcalde de Vilalba, primer, amb la dictadura de Primo de Rivera, i després, tot just acabada la Guerra Civil. La biografia del jove Manuel és una cursa d'ambició des de la Universitat fins al nucli més selecte del franquisme: secretari general de l'Institut de Cultura Hispànica (1953), secretari de la comissió espanyola de cooperació de la Unesco (1954), secretari del Ministeri d'Educació amb Joaquín Ruiz Giménez (1955), procurador a les Corts (1957), conseller de Falange (1957), director de l'Institut d'Estudis Polítics (1961) i membre del Consell d'Estat (1961), entre altres càrrecs. La parcel·la privada de Fraga, en canvi, queda eclipsada. El 1948 es va casar amb Carmen Estévez Eguiagaray, amb qui va tenir sis fills, un d'adoptat. Va enviudar el 23 de febrer de 1996. Treballador infatigable, ha produït un centenar de llibres d'assaig polític i de dret.

Als 40 anys, Fraga estava preparat per assumir la màxima responsabilitat a què podia aspirar mentre Franco estigués en plena forma: un ministeri. Com a titular d'Informació i Turisme, va tenir un paper destacat en la institucionalització del règim des de la dictadura militar fins a la democràcia orgànica. Va promoure la llei de premsa, va organitzar la campanya pel sí al referèndum sobre la llei orgànica de l'Estat, el desembre del 1966. Treballava tantes hores que al ministeri l'anomenaven “Friega y barre”.

Supressió de la censura prèvia

La llei de Fraga va ser molt ben rebuda per la supressió de la censura prèvia als diaris, però el fatídic article segons el qual es reservava àmplies facultats repressores per a l'administració va ser un calvari per als mitjans més atrevits. Es va saldar amb 461 sancions –multes, segrestos, suspensions– en els primers quatre anys de vigència, i va forçar la clausura del diari Madrid.

L'altre front en què va actuar a fons el ministre Fraga va ser en la promoció exterior del turisme, una aportació de divises que, juntament amb l'emigració, havia de fonamentar el miracle econòmic espanyol. Però els esforços van quedar amenaçats per l'accident de dos avions militars nord-americans en ple vol per sobre d'Almeria, el 16 de gener del 1966. Quatre bombes atòmiques van caure sobre Palomares.

Els detonadors de dos dels artefactes van explotar, un altre va ser recuperat a terra i el quart es va perdre al mar. Es va poder ocultar la gravetat de la radiació, però no que hi havia una bomba d'1,5 quilotones dins el mar. Veient perillar
la temporada turística, Manuel Fraga va convèncer l'ambaixador dels Estats Units, Angier Biddle Duke, per fer un acte propagandístic insòlit: tots dos es van banyar a Palomares per demostrar que no
hi havia cap mena de perill. La bomba no es va recuperar, però, fins gairebé tres mesos després.

Figura del tardofranquisme

Sempre enèrgic i amb dots populistes, “Don Manuel” destacava entre la fornada de polítics del Movimiento, el partit únic franquista. Però un excés d'ambició el va deixar en via morta. Per desgastar el sector de l'Opus Dei, que ocupava parcel·les importants de poder amb els anomenats tecnòcrates, va jugar fort en l'escàndol Matesa. La tardor del 1969, Franco va optar per un gabinet d'opusdeistes i Fraga hi va perdre la cartera. Poc després, va perdre també els escons al Consell d'Estat i a les Corts.

Decebut, va tornar a la càtedra i va acceptar diversos càrrecs en empreses com la cervesera El Águila, Unión Resinera i Rank Xerox. El 1973 se'n va anar en qualitat d'ambaixador a Londres, d'on va tornar impregnat del conservadorisme
britànic i desitjós de protagonisme, tot just 36 hores abans que l'ancià dictador morís a l'hospital.

El 18 de novembre del 1975, Fraga va aterrar a Barajas procedent de Londres. Semblava el polític més preparat per dirigir el postfranquisme. No va aconseguir la presidència del primer govern de la monarquia, però sí ser-ne un dels homes forts, com a vicepresident i titular de Governació. Tenia bases organitzades: el club Ágora i les associacions Fedisa i Godsa, i un projecte que resumia així: “Dues setmanes per pensar les reformes, dos mesos per elaborar un programa i dos anys per dur-lo a terme.”

Massa temps per a massa poc. Les pressions de l'oposició democràtica d'una banda i el búnquer del Movimiento de l'altra van desbordar la tímida obertura de Carlos Arias Navarro. Vista la impossibilitat de controlar-ho tot, Fraga hauria llançat –ell ho va negar sempre– la proclama autoritària “¡La calle es mía!” davant dels fets sagnants de Vitòria i Montejurra, les manifestacions de l'Assemblea de Catalunya de Barcelona i les detencions d'opositors. Ni ell ni el nostàlgic Arias Navarro no van estar a l'altura. Joan Carles va confiar en Adolfo Suárez perquè enfilés el rumb cap a la democràcia des de la legitimitat franquista.

Durant la Transició, Fraga es va constituir en pol vertebrador de la dreta, al costat d'altres personalitats rellevants del règim anterior. Aliança Popular, el partit que va fundar, va participar en el consens constitucional, però no va passar de ser una petitíssima minoria fins a l'enfonsament del centrisme, el 1982. Sense la competència de la UCD de Suárez, i malgrat els intents de centrar el discurs, el líder conservador es va estavellar contra la fortalesa inexpugnable del PSOE. Es va parlar aleshores del sostre de Fraga, de la impossibilitat que el seu lideratge aconseguís mai una majoria per governar.

El febrer de 1987 es va retirar i va apadrinar Antonio Hernández Mancha, però també va fracassar. El mateix Fraga el va descavalcar el 1989 per constituir el nou Partit Popular i deixar pas a una generació nova encapçalada per l'aleshores president de Castella i Lleó, José María Aznar, i el Clan de Valladolid. Va haver d'esperar vint anys per veure com el PP d'Aznar arribava al poder, el 1996. El juliol d'aquell mateix any, ETA va intentar fer un atemptat contra ell amb un cotxe bomba.

Conversió al galleguisme

Manuel Fraga va fer un nou servei al partit recuperant, el 1989, la presidència de la Xunta de Galícia. Tenia 67 anys. Va revalidar el càrrec el 1993, el 1997 i el 2001. Com a president de la Xunta, no sols va consolidar un lideratge indiscutible a la seva terra sinó que es va declarar “autonomista de tota la vida”. Oblidant el seu centralisme, va passar a un galleguisme que mai va definir d'“autoidentificació”. La seva proposta d'administració única va ser, a més, un punt de referència en el debat sobre les vies d'avenç de l'autogovern, fins i tot a Catalunya. El 2005 va guanyar per últim cop les eleccions gallegues amb 83 anys, i per evitar la fractura del PP de Galícia. Però va perdre la majoria absoluta i el govern pel pacte PSdG-BNG i va ser elegit senador autonòmic.

El pare de Manuel Fraga va emigrar a Cuba, com tants gallecs, quan només tenia 14 anys. Fidel Castro és descendent de gallecs. La connexió va funcionar entre tots dos i des del 1991, quan es van trobar durant una visita a les comunitats gallegues al Carib, l'expresident de la Xunta es va convertir en un privilegiat intermediari entre l'Espanya democràtica i el règim castrista, fins i tot amb el Partit Popular fustigant el castrisme
des del govern de Madrid.

I si com a líder de la dreta espanyola Manuel Fraga ja havia criticat que “alguns presidents autonòmics viatgen massa a l'estranger”, a la Xunta de Galícia va mantenir una intensa labor exterior en el centre d'Amèrica, a
Alemanya, a Anglaterra, a Portugal, a l'Argentina, a l'Uruguai, al Brasil, a París, a Brussel·les...